Primer de tot, va quedar clar que els límits són consubstancials a la vida i, per tant, no tenim més remei que acceptar aquesta realitat i treballar-la. En aquest sentit, els límits han de servir per donar suport al creixement dels infants i adolescents, i en cap cas han d’anar en contra seu.

Una idea clau és que els límits marquen una separació, és a dir, estableixen unes fronteres entre allò que es permet i allò que no. Però aquesta separació, a la vegada, implica una vinculació. És un fet paradoxal i molt important a tenir en compte: a la vegada que separen, ens uneixen. Així, vam arribar a una primera conclusió, que és que els límits ens han de servir per vincular-nos amb l’altre, no per allunyar-nos-en. Una pregunta que va sortir de manera reiterada és des d’on posem els límits. Un primer nivell de resposta ens indica que el límit el posem des de nosaltres mateixes i, per això, cal que fem un exercici d’autoreflexió sobre com ens relacionem amb aquest tema i l’exercici de l’autoritat i del poder en el nostre rol d’educadores. Sabem i podem exercir la gestió de l’autoritat i el poder amb comoditat o sentim malestar? Quines emocions se’ns desperten quan ens enfrontem a un límit? Quina ha estat la història personal amb aquests temes?

Un segon nivell de resposta és des de quins rols ens ubiquem per posar límits. Vam explorar la teoria del triangle dramàtic, que parla del fet que hi ha tres rols que cal evitar: l’acusador, la víctima i el salvador. Cap d’aquestes tres posicions serveixen per vincular-nos amb l’altre de manera sana i, per tant, per posar límits que ajudin al desenvolupament de l’altre. Són posicions tòxiques i en cap d’aquestes s’agafa la responsabilitat del que està succeint.

Una molt bona manera de sortir d’aquest triangle és practicar els principis de la Comunicació No Violenta que, en la seva essència, posa consciència en el que està passant tant en l’àmbit dels fets, com de les emocions i les interpretacions que s’estan fent. També propicia peticions que ajudin a tots els implicats a créixer.

Un tercer nivell de resposta va ser que els límits els podem posar des del pla de les ideologies, des del pla dels actes i des del pla dels sentiments. Un exemple del primer és quan posem un límit perquè el que ha passat no va en sintonia amb els nostres valors (“no es permeten comentaris masclistes perquè van en contra dels nostres valors de respecte i igualtat”). Un exemple del segon nivell és quan posem el límit a una conducta que s’ha produït per la conducta en sí (“aquí no es fan aquests comentaris i prou”) i un exemple del tercer nivell és quan posem un límit pels sentiments que s’estan despertant  (“no permetem que es faci o es digui això perquè ens estem sentint vulnerades”).

Tots tres nivells són necessaris i han d’anar en sintonia, però de tots tres, el nivell del sentiment és el nivell des del qual podem exercir una relació empàtica i profundament transformadora. És a dir, poden haver-hi discrepàncies en les idees i en els fets, però en el nivell dels sentiments entrem en la part més íntima de les persones i, per tant, la més vulnerable, i des d’aquí hem de ser molt respectuoses i curoses. Ni les emocions ni els sentiments són opinables i ens han d’obligar a parlar amb la màxima honestedat i humilitat.

Per això, considerar la dimensió emocional i sentimental del límit és considerar la dimensió més humana i, per tant, aquella a partir de la qual ens podem vincular amb l’altre amb més força. També és la que sovint ens costa més, per manca de cultura i educació, i perquè és la que més remou. Quan preguntem a l’altre, no el que pensa o ha fet, sinó el que sent, de cop entrem en un terreny més personal on la responsabilitat de cuidar-nos és més gran.

Finalment, un quart nivell de resposta a la pregunta “des d’on posem els límits?” es resumeix en el binomi confiança o por. Aquestes dues emocions marquen el to i, per tant, l’establiment del vincle i del límit. La por i la confiança comparteixen les mateixes “carreteres neuronals”, de manera que no podem confiar i tenir por a la vegada. 

La pregunta del milió és: “i com confio?” La resposta, senzilla i valenta a la vegada, és “confiant”. Una clau per cultivar la confiança és dir la frase “confio en mi i en el que està passant, malgrat el malestar que m’està despertant. També confio en aquest malestar.” Insistim que això requereix entrenament i maduresa, ingredients que estan a la base d’una bona relació educativa i d’un bon establiment dels vincles.

Article de Rafa Cortés, formador de l’Escola